Iniciem una nova aventura

Portem molt de temps en això de viatjar i fer-ho públic mitjançant el bloc https://ebordons.wordpress.com, però ara iniciem una nova etapa encetant aquest nou Bloc. En uns tres mesos sortirem de Barcelona deixant la nostre Ítaca particular, en un viatge que preguem, com ens deia la mítica cançó de Lluís Llach, sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. I quan el cor o els diners ens demanin retornar siguem rics de tot el que el camí ens ha donat.

Fent enoturisme per Mèxic, la Ruta del Queso y el Vino

Al ser ja la tercera vegada que vinc a Mèxic, no me’n podia anar sense fer alguna visita enoturística. Sobretot tenint en compte que a 2 hores i mitja del DF hi ha una zona de vinyes, com és Querétaro.

Tot i així no és fàcil poder fer aquesta ruta (que ofereixen diferents agències a Tequisquiapan) en un dia sortint del DF. Resulta que la Ruta del Queso y el Vino que a mi m’interessava començava a les 9:30 del matí a Tequisquiapan que està a unes 2 hores i mitja del DF, així que no teníem cap transport públic que ens hi portés ja que el primer autobús que surt del DF ho fa a les 7:10 i arriba a Tequisquiapan a les 10:10, així que no arribàvem per poder fer el Tour. Després de preguntar a diferents taxis el preu per a que ens hi portessin i que veiéssim que sortia massa car, començava a pensar que no aconseguiria poder fer aquest tour. Finalment, un noi del curs se’ns va oferir a acompanyar-nos pagant nosaltres les despeses i evidentment vem acceptar!!!

Així que el dissabte a tres quarts de set del matí ens venia a buscar l’Alejandro per l’hotel per posar-nos en direcció a Tequisquiapan, a les 9 arribàvem a on creiem que era Tequisquiapan i el carrer on es trobava l’agencia, però al deixar-nos l’Alejandro i nosaltres començar a buscar, ens vem adonar que no era Tequisquiapan, sino que estàvem a San Juan del Rio, per sort l’Alejandro no havia marxat encara i ens va passar a recollir per dur-nos a Tequisquiapan. On vem arribar a l’agencia on havíem contractat el Tour els primers. L’agència que vem escollir es diu Viajes y Enoturismo Tours (http://www.viajesyenoturismo.com.mx) i es troba al carrer Juárez 16 (casi a la cantonada amb Guillermo Prieto).

El Tour que vem escollir és el de 7h que el fan cada dia i comença a les 9:30, costa 430 pesos mexicans i consta de les següents visites:
– Finca de Quesos VAI
– Pueblo mágico de Bernal
– Cavas Freixenet
– Viñedos La Redonda
– Quesería Néole

A les 9:30 ja estàvem en direcció la Finca de Quesos VAI, la visita, començava visitant els animals que tenen i que els hi donen la llet per fer els formatges. La majoria de formatges que fan són de vaca i per això tenen vaques holsten lleteres d’origen holandès. Les vaques normalment produeixen uns 25-30 litres i per això fan més formatge de vaca, ja que l’ovella o la cabra només produeixes uns 5 litres. A les vaques les inseminen de forma artificial per a tenir només vaques femelles que són les que els interessa per tenir llet.

Després de veure tots els animals, incluides les cries. Hem passat a veure on maduren els formatges i després ens han explicat la forma que tenen de fer els formatges.

Per acabar hem fet un tast de quatre formatges seus (Reblochon, Salmor, Panela con chipotle i Provolone aumado) acompanyat d’un vi Vivante de Freixenet. Els formatges que fan en aquesta finca en general són molt suaus ja que és el gust generalitzat mexicà.

Amb aquest petit tast, ja vem deixar la finca de Quesos VAI i ens vem dirigir cap al Poble de Bernal, un poblet molt maco que té al costat la Penya de Bernal, una roca molt gran a la muntanya. Allà ens van deixar una horeta i mitja per passejar-hi i per aprofitar per dinar alguna cosa. Així que vem estar passejant una miqueta i vem anar a dinar a un lloc que ens va fer patxoca, unes quesadillas i unes gorditas, les dues coses d’allò més bo.

Sortint del poble, vem anar cap a Caves Freixenet, el Celler que Freixenet té a Mèxic. La visita tot i que força interessant la veritat és que era molt masificat, ja que d’una “tacada” entraven 60 persones, amb el que tot es feia moooooolt lent. Però ens han explicat coses interessants. El “cava” que fan se li diu espumós ja que no pertant a la DO Cava ni a la DO Champagne, tot i així el mètode d’elaboració és exactament igual, i hi dediquen un 80% de la producció i fan 3 espumosos diferents (petillant, sala vive i viña doña dolores). El raïm que fan servir prové de las 4 regions importants amb vinyes i per això fan un vi negre que es diu Quatro Regiones. La visita ha acabat amb la zona on tenen les barriques i un cop fora hem pogut tastar un dels escumosos que fan.

La següent parada de la ruta, ha sigut Viñedos La Rosaleda, on hem pogut veure una mica la vinya i ens han explicat alguna coseta (molt poc) i a continuació hem anat a la sala de tast, on hem pogut tastar un dels vins joves que tenen, hem intentat que ens deixessin probar un dels intermitjos que tenen criança però no ha pogut ser. Tot i així he comprat un parell d’ampolles per poder provar els vins mexicans i a més perquè el nom m’ha agradat molt ja que els seus vins intermitjos es diuen Orlandi (pels que no ho sapigueu vaig anar a l’escola Orlandai i els que hi vem estudiar ens diem Orlandins 😉 ).

Per acabar la Ruta hem anat a la Quesería Néole on hem pogut degustar 4 formatges seus, que a diferència dels del matí eren molt més madurats i per tant s’assemblaven més als que tenim per aquí. Així que com podeu suposar n’he comprat algun per poder tastar a casa.

El conductor ha sigut molt amable i ens ha portat a l’estació d’autobusos on més o menys cada quart d’hora surten busos a DF i només arribar ja n’hem pogut agafar un cap al DF.

Excursió a Taxco i Cuernavaca

Al tornar a venir a Mèxic per feina dues setmanes, evidentment he volgut aprofitar el cap de setmana. Així, que el primer dia, hem anat d’excursió a Cuernavaca i Taxco. Aquest cop he anat ben acompanyada, ja que he anat amb tres del SUE (la Maria, la Marta i el Ginés), la Marta (una noia que també és una expatriada del corte) i el Israel i el Roberto, dos informàtics del corte que han vingut a engegar lo del SUE.

La furgo que ens ha vingut a buscar ha sigut molt puntual, i després d’anar a buscar a una parella, hem anat al zócalo a buscar al guia, per així, començar l’excursió.

La sortida del DF ha sigut bastant lenta ja que hi havia molt de trànsit. Però finalment hem aconseguit agafar l’autopista en direcció Cuernavaca. Aquesta autopista és la mateixa que s’agafa per anar a Acapulco.

Després d’una estona llarga de cotxe, hem arribat a Cuernavaca, que també es diu la ciutat balneari o la ciutat de l’eterna primavera (ja que estan tot l’any entre 22 i 26 graus).

A Cuernavaca hem anat a visitar la catedral que és del segle XVI juntament amb un parell de petites esglesies que són dels segles XVII i XVIII.

A la catedral hem pogut veure algunes coses molt curioses, com ara que dins hi han tot de pintures fetes per els indigenes i es pot notar que no tenen res de prespectiva.

Per una altra banda, té una pila baptismal enorme ja que abans no només es mullaven una mica al batejar-los, sinó que els banyaven sencers (això ho podrem veure en més esglesies d’aquí Mèxic).

Finalment, una altra cosa curiosa que té aquesta catedral (tot i que no és l’única), és la capella exterior. Això, és perquè els indis totes les celbracions les feien a l’exterior i per tant això d’anar a misa a l’interior d’un edifici, no ho acabaven d’entendre, per tant es va fer una capella exterior, per a que el capellà estigués cobert, però en canvi els indis estiguessin a l’aire lliure.

Una altra cosa que podem observar aquí a Mèxic és que les creus són nues, és a dir, en cap d’elles està representat a crist crucificat, ja que els indis, no entenien que un deu tan piadós permetés que crist fos crucificat, així que, per una banda les creus es representen nues, i per l’altre, qualsevol representació de crist no és patint.

Un cop vist tot el recinte de les diferents esglesies, hem pogut passejar una mica pels voltants, però enseguida ja hem pujat a la furgo, per anar en direcció Taxco.

Només arribar a Taxco després d’una estona molt llarga de bus, hem anat a dinar, el guia ens ha portat a un restaurant on s’han quedat tots excepte la Marta i jo que hem anat a buscar algun altre lloc per poder dinar.

Tot buscant, hem aprofitat per passejar pel poble que és d’allò més bonic. Finalment hem trobat un lloc que tot i que semblava “cutre” hem menjat un choripan boníssim!!!

Amb la panxa plena, hem anat a buscar al reste del grup, tot i que pel camí ens hem comprat un frapuccino per acabar amb una mica de cafè i dolç.

Un cop amb el grup, ja hem anat a fer la visita a la catedral de Taxco, que és d’allò més carregada. I quan hem acabat ens han deixat temps lliure per passejar per la ciutat, i aprofitar per comprar una miqueta de plata que és típic d’aquí.

Per mala sort, se’ns ha posat a ploure i bàsicament hem pogut entrar a botigues (que n’hi han moltíssimes) per comprar plata (cosa que evidentment he fet).

A l’hora que havíem quedat ja hem agafat el bus i tot sortint de Taxco, hem pogut veure que efectivament aquest poble val molt la pena, i m’han vingut ganes de tornar-hi un cap de setmana tranquil·lament per poder-hi passejar i relaxar-m’hi.

Últim matí per Mèxic DF: Coyoacán

El dissabte abans de tornar cap a Barcelona vaig aprofitar el matí per anar a veure el barri de Coyoacán, ja que el meu vol sortia a les 6 de la tarda i no em venien a buscar a l’hotel fins a quarts de quatre.

L’excursioneta, la vem fer juntament amb l’Isabel, la Marta, la Maria i el Ginés i vem anar en Metro fins a l’estació de Coyoacán. L’experiència del metro pel matí va ser força bona i només vem haver de fer un transbord per poder-hi arribar, ja que nosaltres havíem agafat el metro a l’estació de Insurgentes.

Quan hem arribat a l’estació de Coyoacán, ens ha costat una mica situar-nos, però gràcies al mapa finalment ho hem fet i ens hem encaminat cap al museu de la Frida Kahlo.

Quan ja hi érem aprop, l’entorn ja era molt més maco amb tot de cases colonials. L’entrada al museu val 75 pesos, tot i que si ets estudiant (aquesta vegada he sigut afortunada) val 35 pesos. Així que, amb l’entrada a la mà hem entrat a veure el museu casa Frida Kahlo, ja que aquí, és on vivia la Frida amb el Diego Rivera.

La visita recorre per dins de la casa primer i després pel patí. La part de dins es pot veure habitacions tal i com estàven quan hi vivien i altres habitacions on hi han exposats diferents quadres.

La part del patí està ple de plantes que resalten amb el color blau de les parets de la casa (per això el nom de la casa és la Casa Azul). I a més és molt agradable passejar-hi.

Acabada la visita ja hem anat caminant cap al barri de Coyoacán on primerament hem passat per un mercat on ens han vingut unes ganes de comprar fruita….

Allí mateix hi havia el café Jarocho on sembla ser que fan un café molt bo, però com hi havia molta cua no n’hem comprat, ara, el que si que hem fet ha sigut comprar-nos uns xurros per picar una miqueta 😉

Així que amb una mica més d’energia hem anat cap al centre de Coyoacán, allà, hem pogut veure la catedral i tots els jardins dels voltants, conjuntament amb la font dels coyotes.

Tot passejant per la plaça, hem entrat en un restaurant que encara no era obert però tenia un patí molt maco, i… mireu que m’he trobat….

Allà mateix hi havia un mercat d’artesania, on, evidentment ha caigut alguna coseta i després hem seguit passejant una mica pel barri. Com ja es feia hora de tornar, m’he acomiadat de la Maria i la Marta que s’han quedat pel barri i, amb l’Isabel i el Ginés hem anat cap al metro.

Ara, durant el camí hem pogut seguir disfrutant del barri, tot passant per l’esglesia de Sant Caterina i just davant del Centre Cultural que és una antiga casa colonial realment bonica.

Just arrivant al metro hem passat per la Panzacola.

Aquest cop, el metro no ha sigut tant plàcid ja que es parava molt a les estacions, cosa que feia que cada cop anés més ple i finalment hem pogut provar el que els mexicans diuen que: pel preu del bitllet, tens inclosa la sauna i el massatge.

Passejant pel centre històric de Mèxic

El diumenge, ens vem dedicar a passejar pel centre històric de Mèxic i conèixer així una petita part de la ciutat on estem treballant aquests dies.

A un quart d’onze, la Maria i la Marta, em van passar a buscar per l’hotel (ja que aquest es troba més aprop d’on volíem anar que no els seus apartaments) i ens vem dirigir cap a Reforma (l’Avinguda Diagonal de Mèxic).

Només arribar-hi, ja vem veure que era un dia diferent. Sembla ser, que els diumenges tanquen el tràfic en l’avinguda de Reforma i permeten que la gent corri o hi vagi en bici. Així que en la primera glorieta ja vem veure gent fet ioga.

Com us podeu imaginar, el passeig per Reforma va ser molt agradable i cap al final vem trobar fins i tot un mercadillo on vem poder fer alguna compreta i vem veure uns lavabos amb uns noms molt curiosos per a homes i dones.

A l’altura d’avinguda Juarez, vem girar, per anar en direcció l’Alameda, aquí es troben uns jardins molt agradables on hi havien a més moltes tendetes o hem aprofitat per comprar-nos un suc d’allò més bo.

Al final de l’Alameda es troba el Palacio de Bellas Artes que té la façana feta amb marbre de Carrara, allà es on es troba el Teatre Nacional.

D’allà, ja hem anat cap a una avinguda peatonal, on hem pogut veure només arribar-hi la Casa de los Azulejos on hi ha un Samborns que ens han recomanat que hi anem a dinar, ho farem?

Just davant de la Casa de los Azulejos hi ha L’esglesia de San Francisco, una esglesia edificada per Hernan Cortés amb les pedres del temples azteques derruits i sembla ser que a més en el solar on està situada hi havia el zoològic de Moctezuma.

Pel carrer peatonal hem anat veient edificis molt macos, així com algunes altres esglesies, i, finalment ja hem anat a parar al Zócalo.

Una gran plaça, anomenada Plaça de la Constitució amb una enorme bandera ho presideix tot (de fet és la segona plaça més gran del mon), a un dels costats es troba la Catedral i a un altre el Palau Nacional.

Hem anat cap a la Catedral per veure-la per dins. La Catedral té una part d’ella construida sobre el Templo Mayor dels Azteques. Ara part de la catedral, està mig enfonsada (com molts dels edificis antics de la ciutat de Mèxic) degut a diferents causes, com ara terratrèmols, enfonsaments, pel pes… Al ser diumenge està molt plena i de fet hi havia cua fins i tot per fer batejos.

De la Catedral ens hem anat passejant pels carrers propers on hi havia molta vida. Just al costat hi havia una serie de gent vestida d’indis, que primer, feien com una neteja d’aura o alguna cosa semblant (no hem sabut ben bé que era) i després han fet un ball.

Pels carrers propers a la Catedral hi havia tot de petits mercats que hem pogut anar veient junt amb les cases colonials o inclús alguna petita esglesia mig enfonsada evidentment. De tornada després de passar pel Temple Mayor, hem anat a parar al Centre de Cultura Española on hem pogut veure les ruines del Calmecac que era un temple-escola de l’època azteca on els fills dels nobles eren formats en tots els camps del saber.

Un cop vist el Centre Cultural d’España, ja teníem gana i per tant hem buscat un lloc on dinar i hem acabat a la casa dels Azulejos on el menjador principal pots admirar l’antiga casa on està fet i realment es impressionant. Val molt la pena menjar-hi. Allí hem demanat uns Tacos de Cochinita Pibil (recomanació del Pepe) i un Burrito Norteño que hem compartit tot i hem acabat ben plenes.

Amb la panxa plena ja hem iniciat la tornada que hem volgut fer per una altra banda però realment hagués sigut millor per on hem vingut ja que el passeig hagués sigut molt més agradable i fresc, ja que al ser el migdia ens ha caigut una “soleia” a sobre pels carrers de Mèxic….

Visitant les diferents cultures de Mèxic

Aquest cop no és ben bé un viatge de turisme, ja que he vingut a Mèxic per fer un cus. Ara, com podeu suposar el cap de setmana em dedico a fer turisme. Així que tant avui, com demà us explicaré allò que vagi veient.

Des de la feina, ens han muntat una excursió de tot el dia, tot visitant la plaça de les tres cultures, Teotihuacan i la basílica de Guadalupe.

Ens han vingut a buscar a l’hotel a les 9 i quart, i com hem hagut d’anar a buscar dos més a un hotel del costat del zócalo, hem pogut anar veient una mica allò, que en principi volem veure demà.

Quan ja estàvem tots en el micro (en resum, érem 8, dos de NYC però d’ascendència mexicana, una colombiana, un brasiler i nosaltres 4), hem anat cap a la Plaça de les Tres Cultures.

Allà hem conegut el perquè del nom, fa referència a les tres cultures que hi estan representades. La prehispànica amb unes ruines on hi ha el recinte cerimonial de Tlatelolco, la colonial amb l’esglesia de Santiago de Tlatelolco i un monestir colonial i finalment la moderna amb l’edifici de la Secretaría d’asumptes exteriors.

Aquí, hem pogut saber que les ruines estan en una de les illes (Tlatelolco) del llac Texcoco, on es van establir els azteques ja que una aliga s’hi va aposentar i va culminar el que s’havia predit. En aquesta zona hi havia el recinte cerimonial, així com un tianguis o mercat.

Pel que fa a l’esglesia de Santiago, es pot veure que està feta amb les pedres de les ruines que els propis espanyols van derruir i aprofitar per fer l’esglesia. A més, també ens han explicat que al 1968, van matar a uns cinc mil estudiants en aquesta esglesia, ja que s’estaven manifestant per retalls en educació, alguns d’aquests joves, estan representats amb fotografies a l’edifici modern.

Acabada aquesta visita, hem tornat al micro, per anar cap a Teotihuacan, però, abans d’accedir-hi, hem passat primer per una cooperativa on entre d’altres coses treballen diferents pedres precioses i sobretot l’obsidiana. I també ens han explicat com fan el pulque, una beguda alcoholica feta per fermentació, que prové d’un tipus de cactus anomenat maguei, a partir del qual també es fa el mexcal. Al final de la visita, i abans que ens deixen lliures per si volíem fer alguna compra, ens han donat a provar el pulque, que he trobat molt suau, uns altres licors, i finalment el tequila amb llimona i sal que he trobat força bo.

Sortint d’aquí, ara ja si que hem anat cap a Teotihuacan (anomenat així pels azteques i el significat és, el lloc on els homes es converteixen en deus). Abans d’entrar, el guia ens ha explicat varies coses de la cultura teotihuacana (anterior als azteques), i el perque de la piramide del sol, que per ells era per l’agricultura ja que el 21 de març que el sol es col.loca just a sobre de la piramide, era quan sabíen que havíen de començar a sembrar. Dins de les ruines trobarem moltes representacions dels dos deus més importants pels teotihuacans, el deu Tlaloc, o deu de la pluja, i del deu Quetzalcoalt, o deu de la terra. És a dir, els dos deus més importants per a poder viure bé.

Fetes les explicacions ja hem començat a recorrer tot el recinte arqueologic, començant per la ciutadella amb el temple de Queatzalcoalt al mig. El nom de ciutadella prové d’Hernan Cortés, ja que al haver-hi uns murs molt alts que ho protegeixen és la sensació que dona, però en realitat aquests murs estan fets per millorar l’acústica del lloc, i facilitar que els sacerdots puguessin parlar al poble. Allà també hem pogut veure com un indigena, ens ensenyava com la cochinita del nopal servia per pintar en color vermell, i una altra planta en color groc.

Amagada darrera una altra piramide queda el Temple de Quetzalcoalt i Tlaloc on estan els dos deus representats, el de la pluja mitjançant un cocodril i el de la terra per una serp.

D’aquesta piràmide ja hem anat en direcció la piramide del sol (aquest nom, al igual que el de la lluna, els hi van posar els azteques quan van venir després que els teotihuacans ho abandonessin), tot agafant la “calzada de los muertos”, una vía de 4 km que serveix d’eix central i a on hi van havent- hi edificis a banda i banda. Després d’anar pujant i baixant escales (sempre en grups de 13 que per els azteques és un número de la bona sort, ja que és el número de cels que hi ha), finalment hem arribat davant de la piràmide del sol, un edifici de 63 m d’altura, estructurat en cinc cossos escalonats i orientats a ponent.

Evidentment mare (al final dec tenir el gen de pujar escales) hem pujat fins a dalt de tot, des d’on hi han unes vistes magnífiques de tot el recinte.

Un cop hem baixat ja hem anat en direcció la piràmide de la Lluna, on tot i que no es pot arribar a dalt de tot, tampoc hem pogut pujar el tros que si que es pot, ja que el guia ja ens estava esperant (anàvem una mica tard).

Com ja eren gairebé les tres del migdia, ens han portat a menjar en un lloc turístic però amb menjar típic, jo he menjat sopa azteca, que estava d’allò més bona (aquests dies he pogut anar observant que aquí menjen moltes sopes diferents i sempre d’entrant), i de segon mocaljete a la teotihuacana, que són diferents tipus de carn amb una salsa molt bona. A part, mentre esperàvem el menjar, ens hem pogut vestir a estil mexicà i fer-nos unes fotos.

Amb la panxa ben plena ja hem anat tornant cap a Mèxic DF, tot passant per l’estat de mèxic i veient la quantita enorme de cases estil xabola que hi han als entorns del DF, de fet no s’acaba de veure on comença i on acaba el DF.

Però, encara no havíem acabat les visites del dia, ens quedava la visita a la basilica de Guadalupe.

Abans d’entrar-hi el guia ens ha fet unes explicacions sobre la tela on hi ha impresa la verge, al igual que sobre la llegenda de la tela.

Diuen que un indi convertit, Juan Diego, se li va aparèixer la verge a on ara hi ha la basílica i li va demanar que construissin una esglesia en aquell lloc en el seu honor. Així que Juan Diego, al dia següent va anar a a veure l’abad, però aquest no el va creure. Juan Diego, va anar un altre cop a on se li havia aparegut la verge i ella va tornar a apareixer i li va dir la forma que l’abad el cregués. Així que al dia següent ell va fer el que la verge li havia recomanat. Va recollir roses del camp i les va portar en la seva capa fins a l’abad i quan va ser davant d’ell li va fer l’ofrena, però al deixar anar les roses, van veure que a la capa havia quedat impregnada la imatge de la verge. En aquest moment l’abad ja el va creure i per tant van construir una petita capella inicialment.

A part de la petita capella en uns anys ja van construir la basílica antiga, que ara i degut per una banda al terreny i per l’altre al terratrèmol de 1985, està totalment torta i dona una sensació molt gran que t’hagis de caure. De fet té una inclinació, molt semblant a la torre de Pisa.

Finalment el 1974, van construir el que ara li diuen la basílica nova, una mole impressionant a on es pot veure la tela on està impressa la verge.

Vista la basílica, ara si, que ja hem tornat cap a l’hotel i demà…. Ja serà un altre dia.

Últim dia de relax a Riviera Maya i tornada cap a casa

The last day complet a Mèxic i el despertador no ha treballat. El que si que ho ha fet ha estat el nostre rellotge corporal que a les 8 del matí, anunciava que ja ni havia prou…

Esmorzar de buffet per no variar, fruiteta de la bona, truita i algun que altre dolç. Ens posem la muda de vaguear mentre piscinejes i cap a l’aigua patos. Anem a una de les piscines que te forma de vuit, i uns jacuzzis als quals l’Eva havia posat l’ull a sobre des del primer dia, i reservem dues tumbones estratègicament situades a dos metres de l’aigua i metre i mig del bar, posant sobre elles estris i tovalloles que ens ha donat una amable mexicana.

Remulladeta a l’aigua que a les 11 el calor ja comença a ser espectacular, i a fer treballar al cambrer, aquesta sense alcohol que no és hora…en 20 minuts potser ja ho serà….

Després d’un parell de coctels abans de dinar, espectacular el long island ice tea i el tequila sunset, ens espera un altre cop el buffet que no agafem amb massa entusiasme, encara que no fem mala cara a alguna de les delicatessen que ofereix. Resultat, una mica massa tips, i amb excés de sol, així que toca migdiada.

Despertem, ens posem les nostres millors gales i sortim a passejar una miqueta, fent temps per anar a sopar. Que avui toca la Hacienda, el restaurant mexicà que te una pinta que te mueres…sembla que no haguéssim menjat en setmanes….

Avui estant engalanant l’hotel, son les festes patries, que conmemoren la independència de Mèxic, i estant posant banderoles per tot arreu, a més de fer un buffet a l’aire lliure. Nosaltres cerveseta en mà, fem petar la xerrada mentre arriba l’hora d’entrar a sopar.

Sopem un parell d’amanides d’avocat i marisc de primer, millor llegit que menjat, i de segon un parell de plats de carn típics que estaven realment per llepar-se el dits. Segons la nostra experiència i al contrari que passa a alguns restaurants de Barcelona on és millor demanar dos primers, aquí sembla que els primers no ens acaven de fer el pes i amb els segons repetiriem. Per acabar, unes coconades, que eren unes boletes de colors, amb sabor a coco…

Sortint del restaurant, fem unes partides de billar a l’sports bar, on l’Eva derrotada li toca pagar les copes. Te sort que és un tot inclòs que si no li sortiria car…

Amb unes caipirinhas ricas ricas a la mà, sortim a escoltar uns mariachis que ens deleiten amb la seva interpretació de la Bikina i Sigo siendo el rey, entre d’altres. Quan acava la música i la beguda, anem cap a dormir que per avui ja n’hi ha prou….

Últim matí de pulserita, així que ens aixequem aviat, esmorzem i cap la piscineta fins a les 11. Tornem a l’habitació que a les 12 ha de quedar buïda i recollim les maletes. Fem check-out i deixem maletes a la recepció, i fem unes compres amb els pesos que queden, mentre fem temps per l’últim dinar…

Buffetejem a tope per ser l’últim, i perquè als avions no destaquen pel seu jalar, i anem a esperar l’autobús que ens ha de portar a l’aeroport. N’arriben tres que som molta gent, i després d’una oraganització molt desorganitzada, pujem just al bus que més endavant i en plena federal s’espatlla. Total uns quaranta minuts passant calor a la espera del bus salvador, per sort anem amb molt de temps.

Ja arribats a l’aeroport, fem la megacua de facturació, paguem en metàl·lic a una noia que hi ha a la cua, els 50 euros per persona de tasses de sortida, i facturem equipatge.

D’aquí res més interessant, l’avió ens posen a la sortida d’emergència, així que quasi saltem d’alegria quan ho veiem perquè podrem estirar les cames durant les 10 de vol, i arribem puntualíssims a Madrid, on mitjançant el pont aeri aconseguit amb el punts de les targetes, agafem un enllaç sense haver d’esperar i en una hora i mitja, estem fent la despedida de vacances, mentre menjem unes tapetes al Prat, al bar la Castellana, on tenen un dels millors pernils i anxoves que crec que he provat…

Dia 6: Dia complert: ruïnes, cenotes i platja

Avui ha sigut un día dels més complerts que hem estat aquí.

Ens hem llevat una miqueta més d’hora que els altres dies i hem fet un bon esmorzar (això no ens ho treu ningú eh??) i amb el nostre jeep ens hem dirigit cap a Cobà, unes altres ruïnes que realment val la pena visitar.

Per anar a Cobà primer s’ha d’anar en direcció Tulum, i un cop s’hi arriba la mateixa carretera que vem agafar per anar a Chichen Itza. Al arribar-hi hi ha un parking on et fan pagar 40 pesos. L’entrada a Cobà val 51 pesos per cap i en un no res ja hi ets dins, primer hem vist el primer grup de ruïnes que són les anomenades grup de Cobà i allí ja hem pogut veure un edifici amb el joc de la pilota, que pel que sembla no és tan gran com el de Chichen Itza (però com nosaltres no el vem poder veure…),per allà també hi ha una pirámide i restes del que sembla que era un poblat.

Per anar al castell o pirámide principal, així com al grup de Nohoch Mul és una bona tirada a peu, pel que allà mateix pots o bé llogar bicis, o bé un bicitaxi, com que no sabíem si el tros que havíem de fer era llarg o curt, i si era complicat o no, no hem arriesgat i hem agafat un bicitaxi, que costa 100 pesos i et passeja durant una horeta i 20 minuts.

Hem anat veient els diferents edificis que hi ha, entre ells un altre de joc de pilota i un observatori (en forma de pirámide) i finalment hem arribat al castell o pirámide principal.

Aquesta pirámide permet pujar-hi a dalt (que actualment a Chichen Itza ja no és permès), així que cap amunt que fa pujada…, i amb una bona suada hem aconseguit arribar a dalt on feia un sol que no es podia aguantar, ara es veien unes vistes impressionants ja que la piràmide queda per sobra de tota la selva tropical de la zona.

La baixada gairebé ha sigut tan complicada com la pujada, tot i que menys cansada.

El bicitaxi un cop visitada aquesta piràmide ja ens ha tornat cap a l’entrada on li hem donat una propineta que portar-nos als dos….

Amb Cobà visitat, ja sortíem del parking quan ens han informat d’uns cenotes que hi ha per la zona, i ens han ofert comprar el ticket per visitar-los tots tres (de fet ja teníem pensat visitar-los), així que amb el ticket a la mà (ens ha costat 100 pesos per cap) hem anat a buscar-los i hem començat pel que estava més llunyà, el Multun-Ha (que vol dir espai o banc de pedres a l’aigua), els cenotes són uns pous d’aigua subterrànea que poden estar oberts o simplement en coves.

Per poder accedir al Multun-ha hem hagut de baixar moltes escales ja que queda força soterrat. Però al arribar-hi et trobes una piscina enorme i fonda, amb aigües cristal·lines on ràpidament ens hi hem banyat, l’aigua estava freda, però enseguida t’hi trobaves d’allò més bé. Hi havia gent, però tampoc molta i ens hi hem estat banyant una bona estona.

D’aquest cenote ja hem anat cap a Choo-Ha (que vol dir que goteja aigua), aquest és menys profund, tant a nivell de soterrament, com la profunditat de les aigües mateixes. Ara, al ser menys profund encara es veien les aigües més crital·lines. Quan hem arribat hi havia una parella, però al cap de res ens hem quedat completament sols, i la veritat es que tenir un cenote només per tu sol és xulíssim.

Per acabar la ruta de Cenotes hem acabat al de Tamcach-Ha (que vol dir aigües profundes), aquest últim es troba molt soterrat i tal com indica el seu nom amb unes aigües molt profundes, tant que hi ha un parell de trampolins, un més alt que l’altre on el Mario tot valent s’hi ha tirat (del més baixet eh?), jo sencillament m’hi he tirat de cap però des de baix i hem estat disfrutant una altra vegada ben solets de les aigües netes i transparents d’aquest cenote.

La veritat és que això dels cenotes ens ha agradat molt, i està claríssim que si tornem a Mèxic anirem a explorar-ne d’altres.

Sortint dels cenotes, ja hem anat de tornada en direcció Tulum, on hem anat a una platja molt propera a les ruïnes, la platja es diu Playa Maya o la del costat Playa Paraiso i realment és una pasada, està en una zona, on no hi ha construccions o com a molt tot d’hostals o hotelets que tenen cabanyetes (vamos on haguessim anat segur si no estiguéssim en un TI), la platja us podeu imaginar, una típica caribenya, amb sorra d’allò més blanca, aigües color turquesa i evidentment gens fredes…

Ens hi hem estat una bona estona, banyant-nos, i passejant’hi, vamos, disfrutant d’aquesta marevellosa platja.

Com avui ja havíem de tornar el cotxe i volíem aprofitar per pendre alguna cosa a Playa del Carmen, hem passat primer per l’hotel per fer una bona dutxa i canviar-nos de roba, per dirigir-nos finalment a Playa del Carmen a tornar el cotxe on ens han dit que el tornàvem molt brut (serà per l’excursió a Sian Kan?).

Ja que estàvem a Playa del Carmen, hem anat a pendre alguna cosa al mateix bar que l’altre vegada i mentre preníem unes cervesetes i un guacamole hem aprofitat el WIFI per actualitzar una mica el Bloc i posar-nos al dia.

Del bar, hem anat a donar una volta per la Cinquena Avinguda i fer alguna compra (molt poquetes, que aquí les coses no són gaire barates) i després en taxi cap a l’hotel, on teníem hora al restaurant l’Oriental.

De primer ens hem demanat sushi i tataki i la veritat és que el plat era força pobre, en canvi els segons ja estaven una mica millor, hem demanat els dos tepanyaki (un de pollastre i l’altre de camaron).

Per acabar aquista jornada tant complerta hem anat a fer un cocktail i després a dormir que estàvem reventats.

Dia 5: Acalora’t a Tulum, i refresca’t a Xel-ha

Aviat, com sempre, sona el despertador, fem un esforç i cap a esmorzar s’ha dit. Agafem forces amb fruita, tortitas, i una truita realment espectacular…

Sortim de l’hotel, i conduim el jeep per la federal cap a Tulum, unes ruïnes que pel que diuen no tenien massa relevància històrica, però estan al costat del mar i diuen són espectaculars. Arribem després d’uns tres quarts de conducció i aparquem al parking de pago, per uns 50 pesos. Caminem una estoneta fins a les taquilles, no val la pena agafar el trenet, i comprem els tickets d’entrada per uns 51 pesos cadascú. Passegem per uns jardins molt ben arreglats, passem per sota una entrada de pedra, i comencem a visitar les precioses ruïnes, sota un sol de justícia, i custiodats per les nombroses iguanes que van apareixent per tot arreu.

 

Suant a litres, arribem a una platgeta on tots els visitants fan passar la calor. Nosaltres no portem vestuari adequat i tampoc ens ve massa de gust, perquè malgrat la calor asfixiant la platja estava massa plena de gent…

Acabem de veure les despulles de Tulum, i abans que el sol ens fongui, abandonem i sortim per poder anar cap a Xel-ha. Abans de sortir, comprem les entrades a Xel-ha que aquí a Tulum fan un 10 per cent de descompte, i ens costen uns 880 pesos per cap en règim de tot inclòs.

Uns 20 minuts de cotxe, i ja estem al parc. Canviem tickets per braçalets, entrem, agafem taquilles i ens posem la vestimenta adecuada. Per començar fem un passeig pel parc, i veiem els dofins amb els que pots nadar, previ pagament d’una bona quantitat. El primer que fem és agafar un “tren”, que ens porta al començament d’un riu, on baixem fents snorkel, primer entre manglars, i després en una gran llacuna on nades amb infinitat de peixos multicolors…

Ho tenen molt ben organitzat, et deixen els estris per bucejar, et guarden el que vulguis i t’ho porten fins a la part baixa del riu, la veritat és que se les pensen totes perquè et sigui tot més comode. Després d’un parell d’horetes en remull, i amb els dits com cigrons, sortim i deixem les coses. Anem a dinar a ‘La casa del pueblo’, un buffet de menjar mexicà on ens posem les botes, guacamole espectacular, quesadillas, brutal la de cerdo al pastor, pollo con mole…vamos de tot i més que ens hem fotut entre pecho i espalda….

Fem una volteta caminant, passem per un pont flotant, i anem a bucar uns cenotes, però els mosquits no ens deixen en pau, així que ens tornem a sumergir buscant algún peixet que ens faltés a la cole…

Ja amb branqueas i aletes de tanta estona a l’aigua, parem d’aigua, ens cambiem i abans de posar punt i final a la nostra estada al parc, fem una cerveseta a un dels bars, mentre ens conectem a Internet, que com quasi tot aquí, està inclòs al preu de la entrada.

Tornem cap a l’hotel, fem la dutxa de rigor i ens adecentem que avui hem reservat al pescador, un restaurant a tocar del mar i que te una pinta excepcional.

El lloc maquíssim, el menjar, ceviche peruà i sopa de marisc de primers, i salmó al curry o camarons al mojo de ajo de segon, estaven deliciosos, encara que el servei anava saturat i no era el més amable que hem trobat fins ara…de totes maneres, un preludi genial, per rematar al sports bar, amb un parell de daikiris de maduixa que estan excepcionals.

I a dormir que l’endemà toca matinar…

Dia 4: Chichen Itza passat per aigua

Avui ens hem llevat més o menys d’hora i hem anat canviant de plans, la primera intenció era anar a Cobà, cenotes de la zona, Tulum, Muyil i Akumal, però esmorzant ja hem pensat altres alternatives, tot i així hem sortit de l’hotel en direcció Playa del Carmen ja que el Jeep va avisant que necessita un canvi d’oli i no volem que ens passi res.
Al sortir de l’hotel en direcció la carretera hem recollit una parella que anava cap a la carretera a agafar una van i els hem portat per a que no haguessin de caminar el bon tros que hi ha.
Un cop a Playa del Carmen els d’Alamo (on hem llogat el cotxe) no li han donat la més mínima importància, així que nosaltres ja ens hem quedat totalment tranquils.
Per tant, en direcció Cobà, però…. Quan ja hem passat Tulum el Mario ha dit que perquè no anàvem a Chichen Itza i així ja teníem feta la panxada més llarga de cotxe, i per tant… Cap allà que hem anat. La carretera està força bé fins que s’arriba a Valladolid, ja que la “carretera libre” que ells li diuen (es a dir la de no pago, l’altre li diuen cuota), passa pel mig de Valladolid, i clar pos t’hi estàs una bona estona, però ens ha permès veure la ciutat una mica ja que fins i tot passa pel centre.
Un cop hem passat Valladolid, llavors ens hem trobat amb una carretera plena d’obres i amb molt poques indicacions, però xino xano l’hem anat passant.
Després de gairebé tres horetes ja hem arribat a Chichen Itza i hem anat disposats a veure’l al nostre ritme (que ja sabeu que precisament no és lent) per intentar anar després al cenote Ik kil i a Ek balam….
L’entrada plena de tendes amb artesania, et porta directament al castell de Kukulcan (la piràmide que totd tenim vista) i allà ens hem dedicat a fotografiar-la per totes bandes.

I quan ja ens disposàvem a veure altres coses…. Ha començat a ploure, així que ens hem posat sota uns arbres i alaaaa a mullar-se s’ha dit!! Allò semblava el concurs de samarretes mullades… Però com ens uns deu o quinze minuts ha acabat, hem pensat… Ahhh veus només ha sigut una tormenta tropical.

Així que xops totalment (igual que si ens haguéssim ficat a la dutxa vestits), ens hem disposat a continuar la visita tot veient el temple dels guerrers amb el patí de les mil columnes i hem anat en direcció de la tomba del sumo sacerdot. I allà…. Ha tornat a començar a ploure… I aquest cop no ha parat de forma ràpida eh??? Ens hem aixoplogat sota una paradeta per mullar-nos menys.

Semblava que parava i hem tirat una mica però… Ha tornat a començar a ploure, així que ens hem posat sota una altra paradeta per protegir-nos. En aquesta paradeta tenien samarretes i el Mario ha estat preguntant, però ens han semblat massa cares, així que no n’hem comprat cap (avui no tenim l’esperit consumista dins).
Quan ha parat una mica, i tot i que encara queien gotes, hem acabat de visitar la zona on estàvem, hem pogut veure l’observatori, el convent i chichen vell. Ara de manera força ràpida i sense fer casi fotos.

D’aquí ja hem tornat cap a la plaça principal on hi ha el castell de Kukulcan, perquè ens quedava veure el joc de la pilota, però ha resultat que justament està en obres de manteniment. Així que hem fet alguna compreta (no gaires perquè les coses no les hem trobat gens barates) i cap al cotxe, que l’única cosa que desitjàvem era canviar-nos de roba.

En el cotxe hem improvista un canviador i ens hem posat els banyadors secs i una samarreta que portàvem de recanvi.

Amb tanta pluja com podeu imaginar se’ns hafet tardíssim i ens hem quedat sense Ek Balam, i com s’ha tornat a posar a ploure doncs tampoc hem anat al cenote Ik kil (així que haurem de tornar a Mèxic no?).

Per tant hem agafat el cotxe i carretera i manta cap a l’hotel, on ens hem pogut dutxar tranquil.lament i hem fet una mica el “vaguito”.

Avui ens tocava sopar en un restaurant, així que cap allà hem anat, era el Sonora grill, que el que tenen són carns. Per sopar primer pots triar entre dos entrants (sopa de ceba o sopa de tomàquet), després un buffet d’amanides i després la carn, que el cambrer ens ha hagut d’explicar que era què. Els dos, d’entrants hem demanat sopa de ceba i ens hem fet una bona amanida cesar, i de carn jo he triat la Chateaubriand (el nostre filet) i el Mario el New York (com un entrecot).

I amb la panxa ben plena… A dormir!